Article d’opinió: “Tarragona, Reus i la realitat dels salaris: entre mitjanes i desigualtats”
La notícia publicada recentment sobre els salaris mitjans de les ciutats tarragonines reflecteix una realitat que, malgrat l’aparença de dades positives, genera un debat profund entre els habitants del Camp de Tarragona. Tarragona ciutat, amb un salari mitjà de 30.399 euros anuals, es consolida com una de les localitats amb millor retribució fora de Barcelona. Però aquest mirall enganyós contrasta amb les vivències dels seus veïns de Reus, Valls, Cambrils, Altafulla i altres municipis, on la disparitat salarial i el cost creixent de la vida són preocupacions constants.
Un salari més alt, però no suficient
Els tarragonins cobren, de mitjana, 4.000 euros més que els reusencs. Aquesta diferència és significativa, però no resol les qüestions de fons: el poder adquisitiu ha disminuït dràsticament si comparem els ingressos actuals amb el cost de vida creixent, especialment en àmbits com l’habitatge, l’energia o els aliments. Les dades de salaris mitjans no reflecteixen la realitat de moltes famílies, especialment aquelles que viuen amb ingressos molt inferiors a la mitjana. Els treballadors de la indústria, que a Tarragona guanyen més de 47.000 euros, representen una minoria dins d’un panorama dominat pels serveis, un sector amb salaris clarament més baixos, sobretot a Reus, on la mitjana dels serveis no arriba als 33.000 euros. Això ens porta a preguntar-nos: aquests sous poden garantir una vida digna per a la majoria de la població?
La veu dels joves: frustració i precarietat
Un dels punts més alarmants d’aquest informe és la situació dels joves. Entre 16 i 19 anys, els salaris a Tarragona són dels més baixos del país, amb una mitjana de 19.230 euros anuals. Però la veritable problemàtica rau en la precarietat laboral que aquests joves enfronten: contractes temporals, jornades parcials no desitjades i una manca d’oportunitats en sectors d’alt valor afegit. Un jove aturat de Reus comparteix la seva experiència: “Tinc un grau universitari, però només trobo feina temporal amb sous que no arriben ni per pagar el lloguer. No sé com em puc independitzar.” Aquesta sensació és comuna entre els joves del territori, molts dels quals opten per emigrar a altres ciutats o països a la recerca d’una estabilitat que Tarragona no els ofereix. Aquesta frustració genera un sentiment d’inseguretat en el futur i alimenta la idea que les oportunitats de créixer professionalment són limitades, posicionant així a la regió en una crisi de talent.
Els aturats i els grans: un panorama desolador
Foto: **Diari Ara**
La situació és igual de preocupant per a altres col·lectius. Les persones aturades, especialment a Reus, viuen amb l’angoixa constant de no trobar feina en un mercat limitat i saturat per sectors amb pocs recursos. Les ofertes laborals escasses augmenten la competència entre els demandants, provocant que moltes persones es vegin obligades a acceptar feines que no s’ajusten a la seva qualificació o que estan per sota de les seves expectatives salarials. Mentrestant, els majors de 65 anys a Tarragona tenen els salaris mitjans més baixos del país, amb 25.774 euros anuals. Aquest fet posa de manifest una realitat poc discutida: les pensions i retribucions per als jubilats són insuficients per mantenir el ritme de vida actual. Aquesta circumstància s’accentua amb l’augment del cost de la vida, deixant aquestes persones en una situació de vulnerabilitat que necessitaria mesures immediates i eficaces per a garantir el seu benestar.
Tarragona i la resta del Camp: una bretxa creixent
Foto:**UGT**
És evident que la capital de la demarcació ha aconseguit situar-se en una posició privilegiada respecte a les ciutats veïnes com Reus o Valls. Les estadístiques, si bé indiquen un panorama de salaris força adequat a Tarragona, no reflecteixen les realitats quotidianes de les famílies que lluiten per arribar a fi de mes. A Cambrils o Altafulla, moltes famílies depenen de feines estacionals vinculades al turisme, amb salaris baixos i incerts. Una treballadora de la restauració de Cambrils ho descriu així: “Treballem de sol a sol durant l’estiu, però quan arriba l’hivern tot és més complicat. Els estalvis no donen per molt.” Aquesta desigualtat territorial no fa més que agreujar la sensació d’abandonament entre els habitants de les zones menys beneficiades. La vida al Camp de Tarragona es torna cada dia més difícil, i el pes de les estadístiques no pot ocultar el dolor de la realitat.
Reflexions finals
En definitiva, les dades publicades no són motiu de celebració per a la majoria dels habitants del Camp de Tarragona. Sí, tenim salaris que són, en general, millors que en altres demarcacions fora de Barcelona, però encara estem lluny de la qualitat de vida que teníem el 2007. El problema no són només els números, sinó com aquests reflecteixen (o amaguen) la realitat. Les institucions haurien de centrar els esforços a reduir les desigualtats, no només entre Tarragona i Reus, sinó també entre sectors, edats i municipis. La desigualtat socioeconòmica no pot continuar creixent ni perpetuant-se, ja que al final, una mitjana alta no serveix de res si no beneficia tothom. La solució passa per un compromís col·lectiu que abasti tota la societat i que integri a tots els agents socials per tal de crear un entorn més equitatiu i sostenible per al futur de Tarragona i el seu entorn.
