El meu avi i la meva àvia m’expliquen una història com si fos un documental.
“Un dia com avui, el 15 de gener de 1954, el món es va aturar un instant per un dels casaments més cèlebres de la història. Marilyn Monroe, l’estrella més resplendent de Hollywood, i Joe DiMaggio, l’ídol del beisbol, van unir les seves vides a San Francisco,”
comença explicant l’avi amb aquell to solemne que sempre utilitza per les històries importants.
L’avi pren la paraula:
“Era l’època daurada del cinema i dels grans ídols de l’esport. Marilyn era la dona que captivava el món amb el seu somriure, amb aquella innocència i sensualitat que només ella sabia combinar. Joe, en canvi, era un home tranquil i reservat, però ja era una llegenda amb els Yankees de Nova York. Tot i que semblaven molt diferents, hi havia alguna cosa que els unia: una mena d’electricitat que podies veure en cada fotografia que els feien junts.”
L’àvia assenteix, mirant amb els ulls plens d’emoció, com si ella mateixa hagués estat present.
L’àvia afegeix detalls:
“Va ser un casament íntim, no pas una gran festa com fan avui les celebritats. Ells es van casar a l’Ajuntament de San Francisco. La Marilyn portava un vestit marró molt senzill amb coll blanc de pell, res d’ostentacions. Però fins i tot així, era preciosa. En Joe la mirava com si fos la única dona del món. Hi havia una màgia a l’aire, una sensació que els assistents, encara que pocs, podien palpar. Les flors eren simples, però cada detall semblava estar pensat per reflectir la seva bellesa genuïna i l’amor que compartien.”
Un esdeveniment mundial:
“T’imagines?” continua l’avi, “la premsa de tot arreu s’ho va prendre com si fos un esdeveniment real. Els fotògrafs es van aglomerar fora de l’Ajuntament. I aquella notícia va córrer per tot el món. Jo ho vaig veure al diari el mateix dia. Era una altra època, però tothom sabia qui eren ells dos. La televisió no era tan omnipresent com avui, però la notorietat d’aquells dos personatges era tal que no podia passar desapercebuda. Recordo que el món estava captivant per la seva història, unió de glamur i esport, dos mons que semblaven incompatibles, però que, en realitat, trobaven harmonia a través de l’amor.”
L’àvia somriu amb un aire melancòlic:
“Però, malauradament, ja sabem com va acabar aquella història. No van durar ni un any junts. Van tenir molts problemes: les pressions de la fama, les diferències personals, i sobretot, els caràcters tan diferents que tenien. Tot i això, en Joe sempre la va estimar. Quan la Marilyn va morir anys després, en Joe va ser el que li va enviar roses a la tomba durant dècades. Aquesta dedicació és un testimoni del seu amor, que, tot i les adversitats i les dificultats que van afrontar, mai va desaparèixer del tot.”
Un record inesborrable:
L’avi fa una pausa i després diu:
“Mira, és una història trista, però també bonica. Ens recorda que, fins i tot les estrelles més brillants tenen les seves lluites. Però per un dia, aquell 15 de gener, el món va creure en l’amor perfecte. Aquell moment va brillar amb tanta intensitat que, esdevenia un record que es conservaria per sempre en el cor de tots aquells que van ser testimonis. La faula de dos enfrontaments que es van convertir en una unitat, una història que va captivar els mitjans i el públic en una era de canvi i esperança.”
I l’àvia tanca la conversa amb un somriure:
“I això, estimat, és el que ens fa humans. Les nostres històries, amb les seves llums i ombres, ens defineixen. I potser per això aquests records perduren, per recordar-nos que, per molt brillants que siguin les estrelles, sempre hi ha la possibilitat de la solitud en la fama.”
