Puigdemont i l’amnistia: la decisió que marcarà el futur polític d’Espanya
El Tribunal Suprem ha fixat el pròxim 10 de març com el dia clau per determinar si Carles Puigdemont i la resta d’exiliats del Procés poden acollir-se a l’amnistia o si, per contra, es manté la interpretació restrictiva del magistrat Pablo Llarena. Aquest pas és crucial per entendre el veritable abast d’una llei que, malgrat haver estat aprovada per majoria al Congrés, continua sent objecte de batalla als tribunals.
És difícil ser optimista amb la composició del tribunal que ha de deliberar sobre la qüestió. Un dels magistrats, Vicente Magro, va ser senador pel PP, un partit que ha fet de la seva oposició frontal a l’amnistia una bandera política. A més, la trajectòria del Suprem en aquest cas no convida a pensar en una resolució diferent de la ja avançada per Llarena i el president de la sala penal, Manuel Marchena. La justícia espanyola ha estat un actor polític de primer ordre en el conflicte català, i tot apunta que seguirà jugant aquest paper.
Si la resolució del Suprem és negativa, Puigdemont i els altres exiliats podran recórrer al Tribunal Constitucional. Però aquest tràmit no és una garantia de res. Tot i que el TC ha adoptat posicions més matisades en alguns casos, la seva composició actual segueix responent a equilibris polítics i a una interpretació molt rígida del dret penal en relació amb el Procés.
Així doncs, l’amnistia no només està en joc als tribunals, sinó que també és una prova de foc per a l’estabilitat del govern espanyol. Si el Suprem torpedina la llei, el PSOE es trobarà en una situació molt delicada davant els seus socis independentistes, especialment Junts, que exigeix fets i no només bones intencions. Pedro Sánchez haurà de decidir si accepta una derrota a mans del poder judicial o si busca alternatives per garantir l’aplicació efectiva de l’amnistia.
El que està en joc el 10 de març no és només el futur judicial de Puigdemont, sinó la credibilitat d’una Espanya que vol vendre una imatge de democràcia avançada però que, a la pràctica, segueix empresonada en els esquemes de la judicialització del conflicte català. Si la resposta del Suprem és negativa, la pregunta serà inevitable: quina mena de democràcia és aquella en què els tribunals poden desmuntar una decisió política avalada per la majoria parlamentària?
 | ResponderReenviarAñadir reacción |