Origen de l’Astrologia
Des de sempre, l’home s’ha sentit atret per la contemplació de la volta celeste. De l’observació del cel en neix la primera astrologia. Va ser fa més de tres mil anys abans de Crist, a l’era de la civilització Sumèria quan es transcriu la imatge global del món com un lloc envoltat d’aigua, estrelles i planetes.
El Sol i la Lluna són catalogats com a deïtats i guies del destí de la raça humana. D’aquesta observació es constata la trajectòria del Sol i un seguici d’estrelles, els planetes, que recorren el cel de manera regular al voltant de l’astre rei. S’observen així mateix una sèrie de punts lluminosos agrupats en un cercle més o menys regular, són les constel·lacions.
Els caldeus, habitants de Babilònia (avui Iraq), van desenvolupar les bases de l’astrologia més antiga, atribuint característiques específiques a una sèrie de rostres planetaris.
A Venus se l’associava amb el principi de fecunditat, coneguda per ser l’estrella més lluminosa i clara.
A Mart, amb el seu resplendent halo vermellós, el va relacionar amb els canvis violents i les guerres.
Van realitzar estudi i observacions molt definides i detallades sobre els moviments dels set cossos celestes coneguts fins aleshores: el Sol, la Lluna.
Mercuri. Venus. Mart, Júpiter i Saturn v sobre els eclipsis.
La cort de constel·lacions va ser dividida en 12 parts iguals de 30 graus.
A aquesta roda se li va donar el nom de Zodíac”. Zodíac, (del grec zoon: animal, i de wde: camí).
És una banda sobre l’esfera celeste que s’estén a banda i banda de l’eclíptica per la qual es desplacen el Sol i els planetes Els càlculs emprats per determinar a simple vista les distàncies, graus i minuts de les constel·lacions i sistema planetaris són sorprenents, perquè s’acosten de manera sorprenent a les distàncies i mesures reals que més tard i empíricament es van poder calcular.
la trigonometria, els logaritmes i molts dels descobriments matemàtics en temps de Tolomeu, Paracels, Pitàgores, Kepler, Newton, per citar només uns quants, van sobrevenir com a resultat de la recerca d’una tècnica més depurada dels càlculs i còmputs astrològics. després dels caldeus, diverses civilitzacions van utilitzar l’astrologia.
Els horòscops eren elaborats pels sacerdots, es referien únicament al futur de l’estat i al rei.
Fins al 410 a de J.C. no es desenvolupen horòscops individuals. En aquesta data es realitza el primer per al fill del rei Shuma Usur, nascut el 29 d’abril que aquell mateix any. D’altra banda, els xinesos ja observaven el comportament dels astres el 2000 aC.
A l’antiga Índia ia la civilització maia d’Amèrica del Nord i Central es van desenvolupar altres tècniques astrològiques.
Cap al segle V aC, l’astrologia es va estendre a Grècia, on filòsofs com Pitàgores i Plató la van incorporar als estudis sobre religió i astronomia. Durant l’Edat Mitjana va ser àmpliament practicada a Europa, malgrat que autoritats cristianes el 600 d. de C., la van condemnar.
En aquella època, els descobriments realitzats per astrònoms com Nicolás Copérnico, (XV) i Galileo Galilei, (XVI) van influir en el pensament científic que va experimentar un canvi fonamental i decisiu. Però les relacions amb l'astrologia de molts filòsofs, astrònoms i matemàtics van continuar existint. Kepler, (XVI), va sostenir que els astres emetien una radiació particular extrafísica que influeix directament en els éssers humans. La importància de l'astrologia va ser posada en relleu, entre d'altres, a les obres de Tycho Brahe, astrònom danès protector de Kepler i Tomaso Campanella, a la seva obra "La Ciutat del Sol" proposava l'aplicació de l'astrologia a diversos sectors de la vida com el govern, l'educació dels joves, l'orientació professional és un reflex de la concepció astrològica ptolemaica.
A finals del segle XVII, després de tres-cents anys de polèmiques prevalia el rigor científic i racional en tot l’àmbit de la cultura occidental, excloent-ne el saber antic -acientífic- i, per tant, l’astrologia. El 1665, Colbert, fundador de l’Acadèmia de Ciències de França, va prohibir el seu ensenyament i pràctica als astrònoms. A partir d’aquest moment es van obstinar, amb l’ajuda de les teories de Bacon, Descartes, Hobbes, Espinosa, Leibniz i Newton a relegar l’Astrologia a elements de cultura popular fins a degradar-la a una mera superstició.
Ella ressorgiment recent de l’Astrologia, els estudis profunds duts a terme i l’interès creixent del públic semblen assenyalar un procés evolutiu que portarà l’astrologia al reconeixement del que fins ara va mancar. La intuïció més antiga i misteriosa de l’home podrà finalment ser definida de forma conscient.