La precarietat de la dramatúrgia catalana: engrunes en lloc d’estratègia

La precarietat de la dramatúrgia catalana: engrunes en lloc d’estratègia

El teatre català contemporani viu en un estat de resistència constant. Tot i la qualitat i la diversitat de les obres que es produeixen, la realitat per als autors és crua: l’escassa atenció del teatre públic i la manca d’un compromís ferm amb la dramatúrgia en català condemnen molts textos a l’oblit. Les declaracions de dramaturgs com Guillem Clua, David Plana o Cristina Clemente no deixen espai per a dubtes: l’abandonament institucional de l’autoria catalana no és només una negligència cultural, sinó també una decisió política i econòmica.

L’anterior programa T6 del Teatre Nacional de Catalunya (TNC), impulsat per Sergi Belbel, va ser una excepció que hauria d’haver servit de precedent. Durant una dècada, aquest projecte va garantir l’estrena d’autors catalans de forma regular i els va donar visibilitat. Però la seva desaparició ha deixat un buit que no s’ha omplert. Avui, les estrenes de textos d’autors locals són escasses i anecdòtiques, sense formar part d’una estratègia a llarg termini per consolidar la dramatúrgia catalana com un referent estable. El teatre públic, en comptes de liderar aquest procés, s’ha desentès de la seva responsabilitat i s’ha decantat per adaptar novel·les o muntar clàssics, deixant els dramaturgs en una posició de desemparament.

Una cultura menystinguda

Aquesta situació no es pot separar d’un problema més profund: la desconfiança en la literatura catalana. Llàtzer Garcia ho assenyala clarament: no només el teatre, sinó tota la literatura contemporània en català és vista amb recel. Quan un text internacional guanya sis premis, els programadors el descobreixen amb entusiasme, però quan un text català passa anys al calaix sense que ningú el llegeixi, el sistema falla. I el més greu és que això no és fruit de la casualitat, sinó de la manca d’interès i compromís per part de la direcció artística de les grans institucions.

Davant d’aquest panorama, molts dramaturgs es veuen obligats a combinar el teatre amb altres feines: televisió, cinema, docència… I malgrat aquesta precarietat, el teatre català segueix sent ric, divers i exportat internacionalment. La paradoxa és evident: mentre fora de Catalunya es reconeix el talent dels dramaturgs catalans, aquí han de lluitar per cada escletxa de visibilitat.

Una qüestió política i econòmica

Com apunta Queralt Riera, aquest problema no és només artístic, sinó també polític i econòmic. No es tracta només de gustos o tendències, sinó d’una manca de voluntat estructural per dotar la dramatúrgia catalana dels recursos que necessita. La cultura no és un simple entreteniment; és la memòria col·lectiva d’un poble, la seva empremta en el temps. Però a Catalunya, sovint es tracta com un luxe prescindible, com un “hobby”, tal com il·lustra la situació econòmica precària dels dramaturgs.

És urgent que el teatre públic assumeixi el seu paper com a motor de la creació contemporània i que es recuperin projectes similars al T6, amb un compromís real amb els autors locals. Cal una estratègia que no depengui només de l’esforç individual de dramaturgs i companyies petites, sinó que estableixi una base sòlida per garantir la continuïtat i la visibilitat del teatre català.

Si no es prenen mesures, continuarem assistint a un exili silenciós de la nostra dramatúrgia, mentre a casa nostra es prefereix mirar cap a fora abans que donar suport als creadors que tenen al costat. **El teatre català no necessita engrunes, necessita un projecte de país.