“Justícia o Espectacle? Veus entre fulles de ferro”Vols que el faci més
La pluja començava a caure amb més decisió. Entre els espectadors que encara quedaven, un home amb capa i barret observava fixament el cadafal.
—“És això la nova justícia?”
—va murmurar.Al seu costat, una jove amb una cistella, probablement venedora ambulant, li va respondre sense girar-se
:—“És ràpida. Això no es pot negar. Però… és just? Qui pot saber-ho.”
—“Era un lladre, no un rei. I mira quanta gent. París estima més l’espectacle que la justícia.”
—va respondre ell, amb un somriure amarg.Un tercer personatge s’hi va afegir, un home de mitjana edat amb la roba tacada de farina
—un forner del barri:
—*“Jo no el defenso, però abans, els veies patir, plorar, cridar. Ara cau la fulla i… res.
Ni ànima, ni perdó. Res. Quina mena de mort és aquesta?”
—*“Una mort republicana”, va dir una veu ferma darrere seu.
Era un soldat jove, uniforme encara impecable, ulls clars i mirada ferma.
—“Igual per a tots. Ric o pobre, rei o brètol. Això és el que volem, oi? Igualtat davant la llei. Fins i tot a la mort.”
El forner el va mirar, desconfiat.
—“D’acord, però no em parlis de llibertat mentre tothom tremola només de parlar en veu alta.
”La jove amb la cistella es va asseure sota un porxo
.—“Digueu el que vulgueu… però jo avui he vist una cosa nova. Una màquina sense ànima que talla com qui talla pa. I la gent? Com si mirés un titellaire.
Això no és justícia. Això és por.
”El silenci va caure damunt el grup per uns instants. A la llunyania, els soldats ja desmuntaven el cadafal.
La màquina era transportada com un moble qualsevol.
El cronista, que escoltava discretament, va escriure a la seva llibreta:
“La guillotina talla caps, però avui també ha obert boces. I dubtes. Molts dubtes.”–