EFEMÈRIDE: I
El 17 d’octubre de 1985, Barcelona va ser escollida seu dels Jocs Olímpics d’estiu de 1992 durant la 91a sessió del Comitè Olímpic Internacional (COI), celebrada a Lausana, Suïssa. Aquesta decisió marcava un moment històric per a la ciutat i per a Espanya, ja que era la primera vegada que els Jocs Olímpics d’estiu se celebraven en territori espanyol.
Era l’any 1985, un moment clau per a Barcelona, una ciutat que començava a emergir del llarg túnel de la dictadura franquista, buscant una identitat pròpia i renovada.
Era un temps en què la democràcia acabava d’arrelamentar-se, i els somnis d’una ciutat moderna s’estaven començant a forjar.
En aquest context, Barcelona va sol·licitar oficialment la seva candidatura per acollir els Jocs Olímpics d’Estiu de 1992.Com van ser aquells fets?
Era un dia de primavera, el 17 de novembre de 1985, quan el alcalde de l’Ajuntament, Pasqual Maragall, va anunciar oficialment que Barcelona es presentaria com a candidata per als Jocs Olímpics de 1992.
La ciutat estava emocionada, carregada d’una energia nova, però també conscient dels grans reptes que suposava la candidatura.
Barcelona volia demostrar al món que era capaç d’acollir un esdeveniment de tal magnitud, i que no era només una ciutat amb una rica història, sinó també amb una visió de futur.
L’època estava marcada per una sensació de renovació i d’il·lusió, però també per la incertesa.
Els ciutadans de Barcelona vivien la sol·licitud dels Jocs Olímpics amb una mescla d’entusiasme i dubtes.
Sabien que el projecte podia transformar la ciutat, però també temien les conseqüències d’un fracàs. Tot i això, la candidatura va ser acollida amb gran suport popular.
No només era una qüestió de prestigi internacional, sinó també una oportunitat per millorar les infraestructures i obrir noves portes per al desenvolupament econòmic i social de Barcelona.
Com ho va viure el protagonista de la història?
En aquest context, coneixem a Jordi, un jove de 25 anys que vivia al barri de Sants. Era un somiador apassionat per la història, l’arquitectura i l’esport.
Amb els seus amics, va seguir amb gran interès la notícia de la sol·licitud de la ciutat per organitzar els Jocs Olímpics.
Per a ell, aquells Jocs podien representar una revolució per a Barcelona, no només pel que suposava en termes esportius, sinó també per la transformació urbana i la visibilitat internacional que portaria a la ciutat.
Jordi recordava aquell dia amb claredat. Tot i que les seves vides quotidianes encara estaven marcades per les seqüeles de la dictadura, ell somiava amb el moment en què Barcelona es convertiria en una ciutat global, moderna i oberta al món.
Va viure aquells anys amb una gran passió i il·lusió.
Va veure com les obres per a les noves infraestructures començaven a prendre forma, i com el seu barri, abans oblidat, començava a veure els primers senyals de canvi.
A mesura que passaven els anys, Jordi es va veure implicat en diverses iniciatives culturals i socials vinculades al projecte olímpic, i la seva esperança en el futur de la ciutat creixia.
I ara, en el 2024, quin record té?
Ara, el 2024, Jordi, amb 64 anys, mira enrere i recorda aquells primers anys de la candidatura olímpica amb una barreja de nostàlgia i gratitud.
La Barcelona de 1992 va ser un altre món. Va ser el moment en què la ciutat va començar a trencar els lligams amb el passat i a reinventar-se.
Els Jocs Olímpics van ser el punt culminant d’una transformació radical que va incloure el desenvolupament de noves infraestructures, la regeneració de les zones costaneres, l’obertura internacional i una nova autoestima col·lectiva.
Jordi recorda com els Jocs van ser una finestra oberta al món, i com va ser part d’un moment històric que va marcar generacions.
Barcelona va canviar irreversiblement, i aquells canvis es van sentir en cada racó de la ciutat, des de l’avinguda Diagonal fins als nous espais com Montjuïc i el Port Olímpic.
Per a Jordi, però, el record no és només sobre les obres i les medalles, sinó sobre les persones.
Sobre les converses a les places, les festes populars, els somriures als carrers. Els Jocs Olímpics van ser una gran festa col·lectiva, una celebració de l’esperança i la capacitat de la ciutat per a reinventar-se.
Ara, gairebé tres dècades després, Jordi segueix sentint-se orgullós de Barcelona.
El seu llegat olímpic no és només en les estructures imponents, sinó en la manera com la ciutat va aprendre a mirar-se a si mateixa amb confiança.
Aquell somni de 1985, quan tot semblava una aventura incerta, va ser la llavor d’una Barcelona que va començar a brillar en el món i que segueix sent un far de modernitat i diversitat.
Jordi mira la ciutat que és ara, el 2024, amb la mateixa admiració que quan era jove, però amb la satisfacció d’haver estat testimoni i partícip d’un dels moments més transformadors de la història de la ciutat.
