Relat:
Amb uns joves que van participar en el referèndum de la constitució espanyola el 1978
Era l’any 1978, un moment decisiu per a Espanya i, en especial, per a Tarragona, una ciutat on les cicatrius de la guerra civil encara eren evidents, on els ecos de la dictadura de Franco s’estenien com una ombra sobre les vides de la gent. Però, amb la mort de Franco tres anys abans, la porta s’obria a una nova etapa: un camí incert cap a la democràcia, ple de dubtes, però també ple d’esperança. Tarragona vivia aquella transformació amb una mescla de cautela i il·lusió, ja que aquell 6 de desembre de 1978 es decidia el destí del país amb el referèndum per aprovar la nova Constitució Espanyola.
En aquell matí fred, però clar, la ciutat respirava un aire carregat de records i de desig de canvi.
Entre els seus carrers, es creuaven les vides de quatre persones que, en el fons, compartien una mateixa necessitat de llibertat, però amb esperances i preocupacions molt diferents.
Maria, militant del Partit Comunista (PCE), caminava amb pas ferm per la Rambla, observant els cartells i pancartes que decoraven la ciutat, cridant a votar “sí” per la Constitució. Per a ella, aquell moment era crucial, però no definitiu. La Constitució significava el final de la dictadura, però la lluita continuava.
Ella somiava amb una democràcia de veritat, on Catalunya pogués decidir el seu futur i on les classes treballadores gaudissin de drets justos.
Amb el cor ple d’esperança, Maria sabia que, malgrat els avenços, el camí de la llibertat no s’acabava aquell dia.
Més enllà, a les portes de la fàbrica de l’Hospitalet de l’Infant, Joan, sindicalista de la UGT, compartia amb els companys les seves reflexions.
Coneixia les lluites de la classe obrera, havia patit la repressió i les detencions, però aquell referèndum li oferia una oportunitat per avançar.
Somiava amb una societat més justa, amb drets laborals i un respecte profund per la cultura catalana.
Sabia que la Constitució no era perfecta, però veia en ella una finestra a un nou país.
Tarragona despertava, però la prudència era necessària, perquè encara quedaven moltes batalles per guanyar.Al llarg de la costa, Laura, una jove sobiranista, mirava el mar amb pensaments profunds.
La seva militància independentista no acceptava la Constitució com una solució, ja que veia en ella només un pacte entre les elits.
Per a ella, l’autonomia de Catalunya era essencial, però somiava en una futura independència.
La Constitució no la satisfèia del tot, però aquell dia, com tots els altres, era un pas important per a l’evolució del seu poble. Amb una pancarta del “Sí” a la mà, pensava en una Catalunya lliure, on la llibertat fos real i on els drets de la seva terra fossin respectats.
Finalment, al cor de la ciutat, Miguel, un tinent de la vella guàrdia franquista, es trobava envoltat de la mateixa incertesa que molts altres.
Format en els valors de la disciplina militar, havia viscut la guerra civil i el franquisme, i la transició a la democràcia l’hi havia deixat ple de dubtes.
Per a ell, aquell referèndum era un reflex d’un canvi que no acabava de comprendre, però alhora també el veia com una oportunitat per a una nova Espanya.
Mentre les generacions més joves miraven el futur amb il·lusió, ell s’hi acostava amb recança, temerós del que suposaria aquest futur per a la seva identitat i el seu sentit de deure.
A mesura que el dia avançava i les urnes es tancaven, Tarragona es va omplir d’un aire de festa continguda.
Maria, Joan, Laura i Miguel, tan diferents entre ells, es van trobar per casualitat en un mateix espai. Els seus camins es creuaven sense saber que aquell dia, tan crucial per al país, els uniria de manera efímera però significativa.
Maria i Joan parlaven amb passió sobre les expectatives per la classe treballadora, Laura els escoltava en silenci amb l’esperança d’un futur més respectuós amb la identitat catalana, mentre que Miguel observava amb curiositat, com si la joventut, tan determinada i il·lusionada, li oferís una visió diferent d’Espanya.
Els quatre, sense saber-ho, compartien aquell moment d’incertesa i d’esperança.
La Constitució, malgrat les seves limitacions, havia estat aprovada en un referèndum que simbolitzava un nou començament, una nova etapa per a Tarragona i per a Espanya. I aquell dia no es va viure com una fi, sinó com un horitzó obert, on les ferides del passat podien començar a cicatritzar-se, i on la llibertat i la convivència, tot i els dubtes, començaven a ser possibles.
A Tarragona, aquell 6 de desembre va marcar el començament d’un futur incert, però esperançador.
Un futur on, tot i les seves diferències, els seus habitants sabien que, finalment, havien donat un pas important cap a una societat nova, una societat més lliure i més justa.
Avui, 27 de desembre de 2024, trenta-sis anys després d’aquell decisiu referèndum, els quatre protagonistes, tot i estar ja més grans i amb la seva vida marcada per les seves pròpies experiències, podrien trobar-se reflexionant sobre el camí recorregut i les conclusions que n’han extret.
**Maria**, la militant del Partit Comunista, que llavors veia la Constitució com un pas cap a una democràcia millor però amb moltes batalles per guanyar, avui podria observar amb certa satisfacció els avenços en drets laborals i en llibertats individuals.
Tanmateix, probablement continuaria sent crítica amb l’evolució política del país. Potser veuria que la lluita per una societat més justa per a les classes treballadores i per l’autodeterminació de Catalunya encara continua, amb un sistema econòmic que, tot i que més plural, segueix desigual en molts aspectes.
**Joan**, el sindicalista, amb una visió centrada en els drets laborals i la justícia social, podria veure amb una mirada pragmàtica el que s’ha aconseguit en termes de drets laborals i benestar social, però també potser sentint una frustració amb la precarització laboral que persisteix en molts sectors.
Tot i que la Constitució va ser un primer pas per garantir drets laborals, ell potser reconeixeria que encara queda camí per fer en la defensa dels treballadors, especialment en un context globalitzat.
**Laura**, la jove sobiranista que llavors veia la Constitució com una mera concessió entre el poder central i les elits, potser ara, després de la complexitat viscuda durant els darrers anys de procés independentista, continuaria pensant que l’autonomia de Catalunya és insuficient, però reconeixeria també els canvis profunds en la consciència política i en la societat catalana.
Laura potser celebraria la capacitat d’expressió d’una identitat catalana més forta, però lamentaria que la llibertat real no ha arribat encara, amb la independència de Catalunya com un somni que es manté viu en moltes persones, però en el qual es percep una realitat política molt més complicada.
**Miguel**, el tinent franquista que en aquell moment observava amb recança el futur, avui, després d’una vida marcada per l’evolució d’Espanya des de la dictadura fins a la democràcia, probablement veuria amb una mena de nostàlgia i tristesa el camí d’Espanya en les darreres dècades.
Tot i que potser ha arribat a acceptar els canvis, la visió d’un país unit i fort sota els seus principis de disciplina i ordre potser el deixa amb un sentiment d’incertesa sobre el rumb d’Espanya, amb els reptes d’identitat que continuen viu tant al país com a Catalunya.
En conjunt, el 27 de desembre de 2024, aquestes quatre persones, ara molt més grans, miren enrere i potser senten una barreja de satisfacció i frustració.
Han viscut en un país que ha canviat profundament des d’aquell moment de la Constitució, però potser encara hi ha moltes qüestions pendents de resoldre.
Les ferides del passat ja no són tan evidents, però les lluites per la justícia social, la llibertat i la identitat continuen presents en les vides de molts, incloses les seves pròpies.
Tarragona i Espanya han canviat, però els camins per la veritable llibertat i la convivència, tot i els avenços, continuen en procés.
I en un menjador de Valls una parella d’ amics van veure el reportatge del nostre relat i va suscitar i produir el següent diàleg:
*Pau:**
Has vist la notícia?
Parlen del referèndum del 78 com si fos un moment clau per al futur d’Espanya. Però nosaltres, ni tan sols vam poder votar aquella Constitució. I ara, encara ens diuen que hem d’estar agraïts.
Què en penses, Marta?
**Marta:**
Mira, Pau, ho he estat seguint, i crec que sí, en aquell moment devia ser important per sortir de la dictadura. Però no podem viure d’aquell passat eternament.
La Constitució està completament caduca. No reconeix ni Catalunya com a nació ni els drets de les dones o de les classes treballadores de manera plena. Ens cal una reforma profunda que reflecteixi el que som avui, un estat plurinacional i més just.
**Pau:**
Plurinacional?
Això és conformar-se amb les engrunes, Marta. Tots aquests anys han demostrat que l’Estat espanyol no canvia. L’única solució és una Catalunya independent.
La Constitució és una gàbia, i la història ens diu que només ens deixaran marxar si ho fem amb determinació.
Hem de recuperar l’esperit de l’1 d’octubre.
**Marta:**
Ho entenc, Pau, però jo ja no penso com abans. Abans potser compartia la teva visió, però després de tot el que va passar l’1 d’octubre, les detencions, les divisions internes… no crec que el camí sigui una altra confrontació.
Crec que encara hi ha marge per construir un model d’estat federat, on Catalunya tingui el seu espai reconegut, però dins d’una convivència més gran. Necessitem un futur per al jovent, Pau, i això passa per canviar les regles del joc, no només per sortir del tauler.
**Pau:**
Doncs jo no veig com reformarem res des de dins, Marta. El sistema està pensat per mantenir els de sempre al poder. Mira què ha passat amb la reforma laboral, amb el dret a l’habitatge…
Tot es queda a mitges. Només amb una Catalunya independent podrem construir un futur realment just per a tothom.
**Marta:**
Potser tens raó en algunes coses, Pau, però una ruptura total també implica riscos enormes. El que sí tinc clar és que necessitem més lluites compartides: feminisme, sindicalisme, i un projecte que doni esperances al jovent com nosaltres.
Les generacions anteriors van aconseguir molt, però ara és el nostre torn d’exigir un futur que realment ens representi.
**Pau:**
Bé, si més no, coincidim en això. No podem seguir així, Marta. Però encara crec que només trencant amb aquest sistema podrem avançar de debò.
La qüestió és: quina serà la pròxima passa per canviar les coses?
**Marta:** No ho sé, Pau, però el que és segur és que haurem de lluitar per fer sentir la nostra veu.
Al final, tant si creus en un estat independent com en un estat plurinacional, l’objectiu és el mateix: un futur més digne i just. Això sí que ho compartim, no?
**Pau:**
Tens raó en això. El que compta és no rendir-nos. Hem de trobar la manera d’unir forces, sigui quin sigui el camí.
—Aquest diàleg mostra com dues visions aparentment oposades poden compartir una inquietud comuna:
la necessitat de canvi i d’un futur millor per al jovent.
Tot i les seves diferències, Marta i Pau simbolitzen una generació que no es conforma amb les limitacions del passat i que busca respostes per transformar el present.
