Els dràstics canvis a què vam assistir durant el desenvolupament de la pandèmia de covid-19 estan alterant de forma substancial les nostres rutines vitals. Es modifiquen els nostres comportaments en totes les seves manifestacions, des de les més frívoles i prescindibles a les més transcendents i rellevants, aquelles que més ens defineixen com a éssers humans. Salvaguardar la nostra salut està tenint un preu car: ens estan saturant de restriccions que, si bé són necessàries, perjudiquen greument a l’afectivitat i a tot el relacionat amb el món emocional. La covid-19 ens emociona contínuament. Sovint ens sobrevenen les llàgrimes a l’contemplar el comportament dels nostres congèneres. Això sí, de forma molt diferent, perquè vam assistir a dos tipus d’actituds completament antagòniques. D’una banda, hi ha els comportaments altruistes manifestats massiva i constantment per professionals sanitaris, professors, militars o policies. De l’altra, els obertament insolidaris i que ratllen, en més d’una ocasió, en l’estupidesa. Com davant els primers hi ha unanimitat a l’hora de llevar-se el barret i expressar sincer agraïment, analitzem a poc a poc els segons.
Botellons multitudinaris i altres transgressions insolidàries
Són els botellons multitudinaris, sense distàncies ni màscares, actes inconscientment temeraris propis de la joventut? O, per contra, són comportaments mesquins fruit de saber-se relativament immunes a la malaltia? Si es tracta del primer, haurem de assumir-lo com si fos un acne de la conducta (cosa una mica repulsiu però que es passa amb l’edat). Si és el segon, estem davant d’un comportament voluntàriament insolidari. No obstant això, a l’hora de reprovar caldria fer un exercici comparatiu i assumir que, d’alguna manera i a la seva manera, els joves ignoren a les poblacions més vulnerables de forma dolorosament paral·lela a com ho han fet les nostres administracions públiques. L’abandonament sofert pels nostres avis malalts en les residències, a qui se’ls va negar el seu dret a trasllats i atencions hospitalàries, és un acte clarament insolidari, independentment de colors polítics i altres patètiques excuses. A més, i per si fos poc, després d’aquesta condemna a la seva mort física, s’ha tingut la sang freda d’rematar-amb una mort estadística. Potser convingui mirar al nostre entorn biològic i reflexionar sobre com actuen altres espècies socials. Al jaciment paleontològic d’Orce (Granada) es va trobar el crani d’un gos salvatge en què mai van germinar certs dents, entre ells un caní superior. La gossada no va permetre que la incapacitat d’aquest animal fos letal sinó que, solidàriament, els capacitats li van permetre alimentar-se de la seva botí de caça.
La solidaritat i l’evolució humana Som molts els que ens hem escandalitzat davant la despietada marginació soferta per la nostra gent gran infectats per SARS-CoV-2. Però no es tracta aquí de manifestar la nostra opinió (que ho acabem de fer i de manera rotunda) sinó d’apostar per la utilitat evolutiva de la solidaritat, una de les millors bases jugades per l’Homo sapiens per lluitar per la seva supervivència. En èpoques més remotes de la humanitat, els ancians eren considerats com a població VIP (en moltes cultures orientals segueix sent així). La font de saviesa i cohesió social que suposen, els feien mereixedors d’esforços i cures especials. Això, molt possiblement, va ser la raó per la qual avui estem en el món (tant els solidaris com els egoistes). L’evidència paleoantropològica més antiga d’altruisme humà procedeix de l’jaciment georgià de Dmanisi i està datada fa 1,8 milions d’anys. Aquí es va conservar el crani d’un individu que havia perdut totes les seves dents bastants anys abans de morir. Atès que parlem de molt abans que el descobriment de foc permetés la cocció dels aliments, necessàriament altres membres solidaris del seu clan van haver de masticarle el menjar perquè la pogués empassar.
Tenen els comportaments solidaris una base genètica? D’altra banda, i tenint en compte que altruisme i egoisme són cares d’una mateixa moneda, val la pena recordar els experiments genètics que Belyaev va iniciar a Novosibirsk (Sibèria) en 1959. Intuint que la docilitat era un caràcter heretable, va reconstruir en el laboratori el llarg procés de domesticació animal realitzat pels humans de l’Neolític. Va efectuar entrecreuaments selectius amb guineus grises, visons, llúdrigues i rates, triant com reproductors en la següent generació als exemplars menys agressius de cada ventrada. Amb les rates va ser encara més lluny, seleccionant en paral·lel una altra línia a partir dels exemplars més agressius. Els resultats van ser espectaculars. Després seixanta generacions, les rates manses es comportaven com a mascotes buscadores de les carícies dels seus cuidadors, mentre que les agressives semblaven embogir amb només veure’ls, llançant-se xisclant amb fúria contra els barrots de les gàbies. Aquest experiment va mostrar que els comportaments solidaris i amigables versus els agressius i violents tenien, doncs, una explicació genètica.
Sense anar més lluny, al poble Aché de Paraguai es produeixen 15 assassinats per cada mil homes. Segons Nicholas Wade, això suggereix que la sedentarització de les poblacions ha contribuït a transformar grups socials violents i indisciplinats en nuclis solidaris i productius, el que necessàriament ha comportat la repressió dels comportaments agressius. La tasca de l’educació sobre els gens violents Identificar els gens implicats en els comportaments solidaris / egoistes és complex. Un possible candidat a “gen de la violència” és el MAOA, localitzat en el cromosoma sexual X. Codifica l’enzim monoamina oxidasa A, que intervé en el metabolisme de certs neurotransmissors. El gen té dues variants principals (al·lels), la de baixa i la d’alta activitat. Hi ha autors que han associat l’al·lel de baixa activitat, que dóna com a resultat una deficiència d’aquest enzim, amb les conductes antisocials en l’adolescència. Ara bé, una cosa és saber que hi ha gens implicats en determinar el comportament dels individus i una altra, molt diferent, és establir quines interaccions mostren amb altres gens i quin és el paper que juga l’ambient modulant, en major o menor mesura, la seva expressió. Afortunadament per a la humanitat, l’ésser o no violent no depèn només de posseir un o altre al·lel. Un altre estudi va mostrar com aquest presumpte “estigma del Caín” era ambientalment modulable. Per a això es va introduir al anàlisi una nova variable: haver patit o no maltractament infantil. Els resultats van indicar que, entre els homes que havien estat maltractats de nens, els portadors de l’al·lel dolent, eren més propensos a mostrar comportaments antisocials que els que portaven l’al·lel bo. En canvi, entre els subjectes que van tenir una infància feliç no es van trobar diferències significatives, el que indica que l’expressió té un fort component ambiental. Podem, doncs, ser optimistes: la genètica dels individus suposa una predisposició conductual que, encara innegable, es pot “domesticar” ambientalment. La resposta ciutadana a la pandèmia de la covid-19, majoritàriament solidària, convida a l’esperança. I amb els insolidaris, molta educació i bons exemples (especialment per part dels nostres polítics).
