cementiri d’ Avinyonet ♥️
Afrontar la mort d’una persona molt estimada.
Gels bateigs i les primeres comunions; l’adolescència i la joventut incorporen a aquest agradable catàleg de trobades les sempre felices noces.
Però superats els quaranta, el principal ritus social és que un mes sí i un altre no anem al soterrament d’un amic, un company de treball o un familiar directe.
I ens trobem amb aquest inconfundible dolor que genera la mort, l’absència definitiva i irreparable de persones fonamentals en la nostra vida.
Una de les raons del desconcert en què ens sumeix la mort és que gairebé sempre ocorre sense que hàgim efectuat prèviament l’entrenament que ens permeti assumir-la com un fet inevitable i rutinari, i això és perquè vivim a esquena de la mort.
El dol , és persones afectades per la mort d’un ésser estimat presenten uns símptomes característics i segueixen una sèrie d’etapes per a l’assumpció de la pèrdua. De vegades es presenten dificultats afegides que frenen el procés i el fan encara més dur, però aquesta sensació sobredimensionada de dol es pot superar amb un plantejament i un suport adequats. La nostra cultura actual dificulta l’elaboració del dol, però som éssers intel·ligents dotats d’un gran instint de supervivència, i per això sabem reaccionar davant de les dificultats i sobreposar-nos-hi. I si no, aprenem.
Cementiri de Subirats ♥️
La tragèdia ha ocorregut, però la vida continua i les exigències que la quotidianitat ens presenta necessiten tota la nostra atenció, entusiasme i lucidesa. Una elaboració correcta del dol permetrà a l’afectat reintegrar-se a la seva vida normal amb l’energia necessària.
Com es manifesta el dol.
Els símptomes són semblants als de les depressions majors: tristesa, trastorn de la son, alteracions de la gana i la libido, pèrdua de pes…
També disminueix l’interès pel món exterior, sobretot en allò que recorda la persona morta. I apareix el desinterès pel treball, per trobar noves relacions, a més de manifestacions d’angoixa, sentiments de culpa, apatia, falta d’esperança, i fins i tot -en casos greus- els pensaments de suïcidi.
A més, sorgeixen símptomes físics com cefalees, úlceres, problemes respiratoris, palpitacions, sudoració i disminució de les defenses de l’organisme.
SINOPSI ;TRES DESITJOS ABANS DE MORIR – ESPARTAC PERAN ♥️
” La mare ens havia demanat tres coses abans de morir. No en vam poder complir cap». Converses, viatges, molta vida i amor per curar aquelles ferides que la mort dels nostres estimats ens deixa a la pell. «A casa, la mort i el dol van seure amb tots a taula. Vaig créixer al costat d#uns pares marcats per la mort del seu primer fi ll. Era el meu germà gran. No el vaig poder conèixer, no vam coincidir en el temps, però és com si el conegués de tota la vida. La mort ens ha ocupat molts moments i pensaments. No esquivar-la ens ha fet aferrar amb força a la vida.». Espartac Peran i Masafrets (Mataró, 1972) És periodista i presentador de Televisió de Catalunya.Part de la infància i joventut la va viure al mercat de la plaça de Cuba de Mataró, entre xivarri, parades, bona gent, olors i viandes que alimentaven el pap i l’ànima. Al mercat, la família hi tenia la parada de peix on ell també va despatxar uns quants anys. D#aquell ambient de basar, tan viu i acolorit, n’ha heretat, com a poc, l#estima per la paraula i la passió per la comunicació. I entre boga i surell, els seus inicis des de ben jove en el món de la comunicació van ser en mitjans locals com ara Televisió de Mataró, Ràdio Argentona i Ràdio Arenys. A partir d#aquí va fer el salt a mitjans com Cadena 13, Catalunya Cultura, Catalunya Ràdio i Rac 1. I a l#horitzó, el desig de treballar a TV3.S’hi va estrenar a l#edició del TN vespre i el TN migdia. Més endavant va presentar el TN nit i les notícies al canal 3/24. També va presentar el Trànsit, el programa Els matins i el concurs Bocamoll.Durant vuit anys va estar al capdavant del magazín diari de tardes Divendres, cada setmana i en directe des d#una població diferent del país. Actualment forma part de la direcció del concurs Atrapa#m si pots, i el camí continua.”
Afrontar la mort d’una persona molt estimada i gels bateigs i les primeres comunions; l’adolescència i la joventut incorporen a aquest agradable catàleg de trobades les sempre felices noces. Però superats els quaranta, el principal ritus social és que un mes sí i un altre no anem al soterrament d’un amic, un company de treball o un familiar directe.
I ens trobem amb aquest inconfundible dolor que genera la mort, l’absència definitiva i irreparable de persones fonamentals en la nostra vida. Una de les raons del desconcert en què ens sumeix la mort és que gairebé sempre ocorre sense que hàgim efectuat prèviament l’entrenament que ens permeti assumir-la com un fet inevitable i rutinari, i això és perquè vivim a esquena de la mort.
- Sentiments de culpa. Se sent culpable de la mort, de no haver fet el que es podia per a evitar-la, de no haver sigut prou diligent o afectuós amb el difunt.
- Pensaments de mort. El viu hauria d’haver desaparegut al costat de la persona morta, o fins i tot haver mort en el seu lloc.
- Sentiments d’inutilitat. Res ja no té sentit, sense el difunt la vida manca d’interès, sense ell o ella res no és igual, no podrem fer front a la vida.
- Experiències alucinatòries. Com ara sentir la veu del mort o veure fugaçment la seva imatge.
- Sensacions de patir la mateixa malaltia de la persona difunta, en un transvasament del problema que va causar la mort de l’ésser estimat.
- Confusió. Quelcom de profund està canviant en el fons de si mateix i en el món.
- Lentitud psicomotora i deterioració d’algunes funcions orgàniques.
- És molt convenient desfogar-nos amb algú que pugui entendre i compartir el nostre dolor. Però no siguem massa exigents, és difícil que qui no es vegi directament afectat comprengui la dimensió del nostre dolor.
- El patiment no desapareix ni es redueix fugint, allunyant-se de la situació dolorosa o del que ens recorda l’absent.
- Millor que canviar les circumstàncies externes, convé modificar els processos mentals que porten a l’acceptació de la realitat. Després d’aquest canvi mental, i romanent lúcidament en la situació real, ja es poden fer viatges, o canvis a la llar, o qualsevol altra cosa.
- Convé que l’afectat conegui les fases del procés d’elaboració del dol, perquè les accepti com una cosa normal.
- Tan poc aconsellable és conservar tal i com estaven totes les pertinences del mort, com fer-les desaparèixer. El més adequat és que qui pateix aquest dolor es quedi amb els records més significatius de l’absent i prescindeixi dels altres.
- Quan apareguin els símptomes del dol patològic, convé anar al metge de capçalera. I, si és necessari, al psicòleg.
Fer-se gran comporta familiaritzar-se amb el patiment, aprendre a suportar-lo i saber sortir endavant després de cada cop que ens dóna la vida.
Els passos de l’elaboració del dol són:
- Incredulitat. És la primera reacció davant de la notícia de la pèrdua, acompanyada d’atordiment (“això no m’està passant a mi”). Ens allunyem de la realitat, en un intent de pal·liar el dramàtic esdeveniment.
- Agressivitat, ira. La persona es torna irascible, amb reaccions de descontent, i resulta difícil de tractar. Adopta actituds crítiques enfront dels qui l’envolten i es pregunta per què li ha hagut de tocar aquesta desgràcia.
- Depressió. Actituds d’apatia i silenci. Va fent-se la idea que la pèrdua és irreversible i va deixant d’aferrar-se a la imatge de l’absent. És una resignació trista i silenciosa.
- Acceptació i pau. S’assumeix serenament l’absència. La persona comença a centrar-se i torna a les seves activitats quotidianes.
I si el dol esdevé patològic? Per superar el dol cal viure’l, hem de concedir-nos l’oportunitat de patir les seves conseqüències. I comprendre la tristesa de qui el sofreix, per molt accentuada o exagerada que sembli. Però si el dol no s’elabora correctament -no se n’han viscut algunes fases, o s’han interromput o s’han reprimit emocions doloroses-, poden sorgir símptomes patològics, relacionats amb la necessitat de romandre unit a la peronsa absent. Vegem els indicadors del duel patològic.
- Sentiments de culpa. Se sent culpable de la mort, de no haver fet el que es podia per a evitar-la, de no haver sigut prou diligent o afectuós amb el difunt.
- Pensaments de mort. El viu hauria d’haver desaparegut al costat de la persona morta, o fins i tot haver mort en el seu lloc.
- Sentiments d’inutilitat. Res ja no té sentit, sense el difunt la vida manca d’interès, sense ell o ella res no és igual, no podrem fer front a la vida.
- Experiències alucinatòries. Com ara sentir la veu del mort o veure fugaçment la seva imatge.
- Sensacions de patir la mateixa malaltia de la persona difunta, en un transvasament del problema que va causar la mort de l’ésser estimat.
- Confusió. Quelcom de profund està canviant en el fons de si mateix i en el món.
- Lentitud psicomotora i deterioració d’algunes funcions orgàniques.
- És molt convenient desfogar-nos amb algú que pugui entendre i compartir el nostre dolor. Però no siguem massa exigents, és difícil que qui no es vegi directament afectat comprengui la dimensió del nostre dolor.
- El patiment no desapareix ni es redueix fugint, allunyant-se de la situació dolorosa o del que ens recorda l’absent.
- Millor que canviar les circumstàncies externes, convé modificar els processos mentals que porten a l’acceptació de la realitat. Després d’aquest canvi mental, i romanent lúcidament en la situació real, ja es poden fer viatges, o canvis a la llar, o qualsevol altra cosa.
- Convé que l’afectat conegui les fases del procés d’elaboració del dol, perquè les accepti com una cosa normal.
- Tan poc aconsellable és conservar tal i com estaven totes les pertinences del mort, com fer-les desaparèixer. El més adequat és que qui pateix aquest dolor es quedi amb els records més significatius de l’absent i prescindeixi dels altres.
- Quan apareguin els símptomes del dol patològic, convé anar al metge de capçalera. I, si és necessari, al psicòleg.
Errors freqüents davant de la pèrdua d’un ésser estimat
- Pensar que no hem de conèixer els detalls de la mort ni veure el cadàver.
Encara que resulti dur, saber els detalls de la desaparició de la persona estimada ajuda a acceptar la realitat de l’absència. La falta d’informació pot generar confusió i fantasies irreals. - Creure que quan es demostra ràbia, dolor o desesperança mitjançant el plor punyent o els crits, s’està més exposat a la depressió.
L’expressió d’aquests sentiments és necessària, perquè permet que es processi la pèrdua i s’elabori el dol, encara que puguin percebre’s com a manifestacions exagerades o pròpies de cultures o països poc desenvolupats. - Pensar que quan la persona es mor es perd el seu record.
El record i les vinculacions emocionals no desapareixen. Romanen, i apareixen en forma de records passatgers o sons. - Pensar que, per a superar el dolor al més aviat possible, hem de tornar immediatament a les nostres tasques quotidianes.
Convé que ens donem un temps per reflexionar i per viure el dolor suportant el dur procés emocional que representa la pèrdua. - Considerar que l’afecte per l’absent s’ha d’expressar amb molta moderació.
Encara que en la nostra cultura es valorin la fermesa de caràcter i l’enteresa, ens hem de permetre expressar lliurement les emocions doloroses. - Mantenir que convé no fer partícips els nens d’aquestes situacions de dol.
Els nens són tan capaços com els adults per a elaborar els dols. No els ocultem la realitat. Han d’aprendre a superar pèrdues que, abans o després, arribaran.
