La dopamina és un neurotransmissor present en una gran varietat d’animals, tant vertebrats com invertebrats.
Al cervell, aquesta fenitilamina funciona com a neurotransmissor que activa cinc tipus de receptors (D1, D2, D3, D4, D5) i les seves variants.
És produïda en diverses àrees del cervell, sobretot a la substància grisa i a l’àrea ventral tegmental. A part, també és una neurohormona relacionada amb l’hipotàlem, la funció principal de la qual és inhibir l’alliberament de prolactina de l’adenohipòfisi.
La dopamina pot ser subministrada com a medicament que actua sobre el sistema nerviós simpàtic, provocant un conjunt d’efectes tals com l’augment de la pressió sanguínia o de les pulsacions. Tot i això, com que la dopamina no pot passar directament de la sang al sistema nerviós central, presa com a droga no l’afecta directament.
Per augmentar la quantitat de dopamina en el cervell dels pacients que pateixen la malaltia de Parkinson o la distonia en la resposta a dopa, es pot utilitzar L-DOPA, la qual, com que és un precursor de la dopamina, pot travessar les membranes entre la sang i el cervell i així actuar.
HistòriaLes funcions de neurotransmissor de la dopamina van ser descobertes el 1958 per Arvid Carlsson i Nils-Ake Hillarp al Laboratory for Chemical Pharmacology of the National Heart Institute of Sweden.
El terme «dopamina» li va ser donat perquè era una monoamina, i el seu precursor sintètic era la 3,4-dihidroxipentilamina (L-DOPA).Arvid Carlsson va ser guardonat el 2000 amb el premi Nobel de Psicologia i Medicina per haver demostrat que la dopamina no era només un precursor de la norepinefrina (noradrenalina) i l’epinefrina (adrenalina), sinó que també era un neurotransmissor en si.
La dopamina va ser sintetitzada per primer cop el 1910 per George Barger i James Ewens al Wellcome Laboratories de Londres.
