El temps no és res si la veu persisteix
Ovidi Montllor: la veu d’un poble
Ovidi Montllor i Mengual (Alcoi, 4 de febrer de 1942 – Barcelona, 10 de març de 1995) fou molt més que un cantautor: fou un poeta, un actor, un home de teatre i, sobretot, una veu inconfusible de la Nova Cançó. Nascut en una família obrera, va créixer en un Alcoi de postguerra que el marcaria per sempre. La necessitat el va portar a treballar en tot tipus d’oficis, però el seu destí estava en l’art.
Va començar en el teatre el 1965 i, poc després, aprengué a tocar la guitarra de manera autodidacta. El 1968 va publicar el seu primer disc, *La fera ferotge*, on la crítica social esdevenia punyent i necessària. A partir de llavors, les seves cançons es van convertir en referents de la lluita antifranquista, amb la veu i la paraula com a eines de resistència.
No només es va fer escoltar amb la música, sinó que també va deixar una petjada profunda en el cinema i el teatre. Va participar en més de cinquanta pel·lícules i una trentena d’obres teatrals, consolidant-se com un artista versàtil i compromès. La seva figura fou incòmoda per als poderosos, i sovint va patir la censura, però mai va deixar de cantar ni de parlar clar.
L’any 1995, un càncer d’esòfag ens el va prendre massa aviat, però la seva obra continua viva. Els qui el van conèixer recorden la seva veu profunda, la seva ironia i el seu compromís innegociable. Però l’Ovidi no ha marxat. Cada cop que algú canta *Homenatge a Teresa*, *Perquè vull* o *Va com va*, ell torna a ser entre nosaltres.
—
La música no s’atura
A la plaça d’Alcoi, allà on les pedres recorden el pas d’homes i dones amb somnis de llibertat, un grup de joves munta un petit escenari improvisat. Són de tot arreu: de València, de Barcelona, de Mallorca, de Perpinyà. Han vingut amb guitarres, amb caixes de ritme, amb la veu ferma i el cor ple de versos.
—”Què vos pensàveu? Que l’Ovidi se n’havia anat?”— diu una noia, amb els ulls brillants.
L’home de la butaca vermella, el qui cantava amb la ràbia de qui sap el que és viure al marge, el qui feia del teatre un crit de dignitat, no és pas un record difuminat. És aquí, en cada nota, en cada paraula que ressona amb força.
Un avi, amb barret de palla i camisa blanca, observa des de la vora. Fa molts anys, ell el va veure cantar en una plaça semblant, quan les seves cançons eren punyals per a un règim que volia silenciar-les. Ara escolta els joves i somriu.
—”Això és fer-lo viure”— murmura.
I comença la música. La veu d’un jove mallorquí entona *”La fera ferotge”*, i el públic esclata amb rialles i complicitats. Una dona del País Valencià l’acompanya amb *”Perquè vull”*, i un noi de l’Empordà trenca el silenci amb *”Homenatge a Teresa”*.
Cada generació ha fet seva la veu de l’Ovidi, l’ha convertit en bandera, en sentiment, en una manera de mirar el món. Han passat els anys, però les seves cançons continuen sent la veu del poble que no s’atura, que no es resigna.
Quan la nit cau, la plaça encara vibra amb els últims acords. Els músics s’abracen, el públic ovaciona, i l’eco d’una veu antiga sembla murmurar entre la brisa:
*”Ja no hi ha ocells als arbres… però escolta com sonen les meves paraules.”*
I és que mentre hi hagi qui el canti, l’Ovidi no se n’ha anat
