“El Tresor del Baül: La Llavor del Patufet”
Efemèride :
1904: Es va publicar el primer número d’En Patufet, el primer setmanari infantil en català.
Un 3 de gener del 2025, en Genís, un avi de 82 anys, amb els cabells blancs com la neu però els ulls encara vius i brillants, estava assegut al costat de la llar de foc a la seva masia de pedra al cor del Montseny.
La Laia i l’Aniol, els seus néts de 10 i 8 anys respectivament, s’acostaren amb curiositat. “Avi, què tens a les mans?” va preguntar la Laia mentre l’avi treia amb delicadesa una revista vella i gastada d’un antic baül que sempre havia estat tancat amb clau.
L’avi Genís somrigué amb nostàlgia mentre fregava amb els dits la coberta gastada. “Això, estimats, és un tresor”, va dir. “És un exemplar d’*En Patufet*, la revista infantil en català que va marcar tota una època.
Avui fa 121 anys que es va publicar el primer número.
I, sabeu una cosa?
Aquesta revista em va ensenyar a llegir i escriure quan jo era tan petit com vosaltres.
“Els nens es van asseure en silenci, fascinats, mentre en Genís començava a explicar la seva història. “Quan jo era petit, no teníem telèfons mòbils, ni tauletes, ni res d’això. Els meus pares em compraven aquesta revista, i jo esperava amb ànsia cada número.
M’encantaven les històries, les endevinalles, els acudits…
Però sobretot, el que més m’agradava era en Patufet. Sempre vaig imaginar que era com jo: petit, però valent.””Però, avi”, va interrompre l’Aniol, “qui era en Patufet de debò?”En Genís es va posar seriós per un moment, però després va somriure amb un aire misteriós.
“A veure, deixeu que us expliqui.
Quan era petit, tenia un amic invisible. Es deia… bé, sí, es deia Patufet. Jo deia que era ell qui em xerrava a cau d’orella i m’ajudava a resoldre els enigmes de la revista.
A la meva ment, el Patufet era un heroi diminut que podia fer grans coses, perquè no es rendia mai. En realitat, penso que el Patufet és una metàfora de tots nosaltres: petits o grans, sempre podem fer alguna cosa gran si tenim coratge.
“La Laia va mirar l’avi amb ulls brillants. “Avi, creus que el Patufet encara és entre nosaltres, ajudant-nos?”
“Sí, Laia”, va respondre en Genís, mirant el foc. “En certa manera, el Patufet mai no se’n va anar. És aquí, en la nostra llengua, en els contes que expliquem, en els llibres que llegim, i en cada cop que ens esforcem per fer alguna cosa bona i justa.
“Els nens es van mirar l’un a l’altre, amb un nou respecte pel petit heroi que havia format part de la infància del seu avi.
En Genís els va donar l’exemplar d’*En Patufet*, i ells el van fullejar amb cura, meravellats pels dibuixos antics i les paraules en català que semblaven portar-los a un altre temps.
Aquella nit, mentre el foc es consumia i les ombres dansaven a les parets, la masia es va omplir d’un sentiment de màgia, com si el Patufet realment estigués allà, assegut amb ells, escoltant les seves històries i somrient, assegurant-se que les seves aventures continuarien viu en el cor de les futures generacions.
