Relat :
La Història del meu germà i la llufa 🎗️
Avui el meu fill m’ha fet recordar una d’aquelles situacions que, amb el temps, es converteixen en records tan surrealistes que t’acaben fent riure cada vegada que els recordes.
El dia que li vaig veure al meu germà fer una cosa que, per a mi, en aquell moment, era totalment desconeguda i, sincerament, una mica… estranya.
I com sempre que no entenc alguna cosa, vaig fer la pregunta innocent que tots faríem:
“Què estàs fent?”.
La resposta va ser tan tranquil·la i natural que em va desconcertar més que no pas aclarir-me les coses:
“Una llufa!”
Així, amb tota la innocent curiositat que em caracteritza, vaig voler saber més. “Una… què?
Què és això de la llufa?”.
La meva cara devia ser un poema, perquè ell va fer una pausa, com si hagués de pensar com explicar-me-ho sense que em desmaiarà.
“Una llufa, home, una llufa!
T’ho explico, però prepara’t perquè és tot un art”, em va dir, amb una picardia a la mirada.
I és que, si alguna cosa em va ensenyar aquell moment, és que les llufes no són només una broma.
Són tot un ritual, una tradició, una petita (o gran) revolució de carrer.
De manera molt seriosa, el meu germà va començar a explicar-me tot el procés de creació d’una llufa:
“Mira, no és tan complicat.
El primer que has de fer és agafar el moment just.
Has de trobar algú que estigui ben concentrat, potser mirant al telèfon o xerrant amb un amic.
Aquest és el moment clau: el teu moment de glòria.”
Va fer una pausa dramàtica, com si estigués revelant un secret de gran magnitud.
“I després, només has de llançar-la. Ràpid i sense que ningú t’ho esperi, clar”.
Però el més important és que no et vegi ningú, perquè si et veuen, te la poden penjar a tu.
”Jo, clarament més intrigada que mai, no vaig poder evitar preguntar:
“I això ho faràs aquí, a la teva habitació?”.
Ell va mirar-me com si fos la pregunta més absurda que algú li hagués fet mai.
“No, no. Aquí no, això és una feina de carrer. I si vols fer-ho bé, has de ser discret.
Per exemple, al mercat de Tarragona, allà, la gent està tan atrafegada que és ideal per penjar-hi una llufa.
Però la clau està en saber com evitar que et la penjin a tu”.
Em va explicar tot amb una passió i seguretat que, sincerament, gairebé em va fer pensar que era un expert en el tema.
I potser, si hagués vist la seva cara, fins i tot m’ho hauria cregut.
La meva ment, innocent i una mica desconcertada, seguia fent preguntes:
“I si algú et fa una llufa a tu?
Com et defenses?”.
I aquí va venir la perla de tota la història.
Amb un aire de superioritat i gran coneixement del tema, el meu germà em va dir:
“Mira, hi ha una tècnica infal·lible. Sempre, sempre, has de mirar a tots els costats abans de fer una llufa.
Si no veus ningú mirant, pots llançar-la amb confiança”.
Però, si algú et fa una, recorda:
el millor és que no t’ho prenguis massa a la valenta.
Si no et volen penjar una llufa, has de ser més astut que el qui t’intenta enredar.
I el mercat de Tarragona és perfecte perquè la gent va a la seva i, si tens una bona estratègia, pots passar desapercebut.
Ja ho veuràs!
”Jo no podia evitar riure davant de tanta seguretat, però la manera en què ho explicava, amb un somriure trapella i un toc de màxima traïdoria, feia que fins i tot jo volgués provar-ho”.
Això sí, tot amb la consciència de que les meves habilitats per fer llufes no arribaven ni de bon tros al nivell del meu germà.
“Però, caram… no em diguis que això fa gràcia!” vaig exhalar, una mica escèptica, però també fascinada per l’entusiasme amb què ho explicava.
“Doncs es clar que fa gràcia! La gent s’ho pren com una broma inofensiva… fins que els hi toca a ells. És una tradició, quasi una competició de carrer.
Només has de saber quan i on fer-ho. Per això he perfeccionat el meu mètode. Ningú no sap mai si el que fas és una llufa o una situació accidental”.
Mentre m’ho explicava, jo ja no sabia si el que estava fent era una conversa normal entre germans o una classe magistral sobre com ser un mestre de la llufa.
Al final, vaig quedar amb la sensació que havia descobert un món secret i, al mateix temps, absolutament absurd.
Aquesta història em fa pensar en com les coses més simples i innocents poden convertir-se en tradicions que porten molt de temps.
I, potser, si el meu germà es decidirs a fer llufes pel mercat de Tarragona, podríem establir una escola secreta per a experts en llufes…
Però això ja seria una altra història!
