L’equinocci vernal!!
BENVIGUDA PRIMAVERA
L’equinocci vernal
Que dona pas del hivern a la primavera està carregat de característiques que permeten la realització d’una infinitat d’actes simbòlics:[2]
- pas de la foscor a la llum,
- pas de terres ermes a exuberants,
- pas de l’esterilitat a la fecunditat
L’origen de les festes de la primavera està en el fet que l’home ha sentit des de l’inici de la vida una necessitat d’estudiar i control del temps. Cal no oblidar que l’home depenia del temps (des d’un punt de vista climatològic) per a la seva subsistència des del moment en què les primeres comunitats es van fer sedentàries i agricultores en el Neolític.[2]
Per al control del temps, els antics s’adonaren de l’existència d’uns dies en què el Sol realitzava un moviment especial, els denominats equinoccis, delimitant l’esdeveniment astronòmic on el dia i la nit duren exactament el mateix temps. Cada any tenen lloc dos esdeveniments de aquest tipus: l’equinocci de primavera i el de tardor amb dates aproximades entre el 20-21 de març i 21-22 de setembre respectivament. És a dir, la terra se situa a la meitat del recorregut de la seva òrbita al voltant del sol, de manera que tots dos equinoccis corresponen al moment en què succeeixen canvis d’estació.[2]
Per a Luis de Hoyos, aquest tipus de festes són molt interessants perquè dintre de elles estan les festes que ell denomina arcaiques, i que tenen el seu origen, segons les cultures, en els solsticis (tant d’estiu, com d’hivern) com ara les cultures orientals i mediterrànies, o en tradicions paganes, judaisme i domini àrab, relacionades amb la celebració per reminiscència de la de Diana i altres de La Índia i de cultures nòrdiques i báticas.[3] La mort i resurrecció cíclica i anual d’aquests déus, produïda en els equinoccis repetirien l’equilibri per a la renovació de la natura.[2]
Per una altra banda, les festes estacionals estan íntimament unides a les festes mítiques, compartint el mateix concepte i finalitat precatòria, votiva o d’acció de gràcies. A més, en aquests tipus de feses es pot distingir clarament les particularitats de cada comarca en els elements del joc que conformen la festa. Així, per a Luis de Hoyos es veu una clara separació entre zones d’un territori, que per exemple a Espanya, quedaria reflectit en l’ús de la llum i el foc a les regions boiroses, mentre que a les zones lluminoses, com ara la zona mediterrània, el joc se centraria en el soroll i la gatzara. També entrarien en aquest tipus les conegudes com festes del aigua, en les quals o es demana per que ploga o es demana perquè la puja pare; molt corrents a zones de esteparies i quasi desèrtiques.[3]
Derivades de les mítiques són les festes agràries i ramaderes, totalment unides al cicle de la terra i per tant comparteixen orígens i tradicions. Són exempls les festes de recol·lecció, tant típiques a Espanya.[3]
Tampoc es poden perdre de vista les festes religioses que tenen lloc durant la primavera, i que en part es deuen a la cristianització i més concretament a la catolització de festes d’origen pagà connectades amb les festes agrícoles.[3]
A mode de conclusió: les festes tenen lloc en un període temporal; al temps, les societats rurals es regeixen per un temps cíclic, cosa que suposa que les etapes es repeteixen any rere any, seguint les estacions de la naturalesa i el desenvolupament de les tasques agrícoles. Així, les festes es presenten com un element cultural que més es repeteix i es perpetua. Actuen com a fites o límits simbòlics que permeten ordenar el temps i l’inici de la primavera està ple de ritus, tradicions i festes que reflecteixen la unió entre home i natura.[2]