programa de Catalunya ràdio ; Gaspar Hernández

L’ ESTRÈS SILENCIOS

Raquel Cortés* té 37 anys, està finalitzant un doctorat en Literatura, és soltera i la major part del dia viu angoixada, amb un dolor a l’estómac, que de vegades es trasllada al pit i uns nervis a punt d’esclatar, que sempre conté .

La majoria de les persones la percep com algú tranquil·la i dolça, però ningú sap que a les nits gairebé no dorm, que el preocupa que la seva mare de sobte es emmalalteix, que creu que mai acabarà la seva tesi o que mai no aconseguirà una bona feina com la que tenia abans de començar el seu postgrau.

Massa tribulacions que han anat debilitant la salut física i emocional, lentament. Té estrès silenciós. Raquel només es va adonar del que passava fins que li va donar un atac de pànic.

Va pensar que havia d’anar al psicòleg i parlar de la seva situació. “El problema és que moltes persones viuen angoixades la major part del temps, amb una ansietat generalitzada, i creuen que és normal”, explica la psiquiatra Yahira Rossini Guzmán.

Què és l?estrès?

Segons un article publicat al diari britànic The Telegraph, això podria correspondre a l’estrès silenciós, una forma sovint ignorada de l’estrès que tots identifiquem amb explosions de temperament, ira, crits i grolleries.

“En canvi, l’estrès silenciós fa que no reaccionem prou. En silenci, mantenim el nostre estrès a l’interior: no parlem sobre com ens sentim, en comptes de parlar excessivament, que és el que fem amb l’estrès regular. I crucialment, ens tornem inerts.

No actuem en situacions que requereixen acció. Ens mantenim en relacions infeliços i treballs insatisfactoris. Ens sentim aclaparats, però ignorem les tasques administratives importants. Nosaltres posterguem.

L’estrès silenciós crea una forma de paràlisi emocional que ens manté “atrapats” en situacions infelices.

I la manca d’acció és una resposta inapropiada a l’estrès tant com la reacció exagerada”, assegura al reportatge Jillian Lavender, directora del centre de meditació de Londres. El psiquiatre i metge laboral, Felipe Villegas, assegura que és clau entendre que l’estrès és una resposta fisiològica de l’ésser humà, “és normal, tots els tenim i s’activa sota unes situacions d’alarma o perill per preparar-nos davant aquesta amenaça”, assegura.

Tot i això, “el problema ve quan aquesta resposta s’activa permanentment i genera un impacte negatiu sobre l’organisme.

I avui dia passa això, moltes vegades ni tan sols existeix l’amenaça física real –com un lleó que ens atacarà– sinó que prové de les nostres ments, de pensar en un futur que no ha arribat”.

Tres tipus d’estrès Segons l’APA (American Phsycological Association), l’estrès és qualsevol “experiència emocional molesta que vingui acompanyada de canvis bioquímics, fisiològics i conductuals predictibles.

De vegades, una mica va bé perquè dóna l’empenta i l’energia que es necessiten per suportar certes situacions, com prendre un examen o complir algun termini a la feina.

Tot i això, una quantitat excessiva pot tenir conseqüències sobre la salut i afectar adversament el sistema immunitari, cardiovascular, neuroendocrí i nerviós central”

L’APA assegura que hi ha tres tipus d’estrès: l’agut, que és el més comú i que sorgeix de les exigències i les pressions tant del passat recent com del futur proper; l’agut episòdic, que afecta les persones del qual assumeixen moltes responsabilitats i no poden organitzar la quantitat d’exigències autoimposades ni les pressions que en reclamen l’atenció. I l’estrès crònic, que sorgeix quan una persona mai no veu una sortida a una situació depriment, generen una visió del món, o un sistema de creences, que provoca un estrès interminable.

El pitjor aspecte és que les persones s’hi acostumen i s’obliden que hi és.

Com identificar-ho?

Per a la psiquiatre Yahira Rossini Guzmán hi ha diversos símptomes que es poden identificar.

“Si es preocupa per tot el que li passa i no pot deixar de pensar en això, si està cansat, tens, de vegades amargat, irritable, li costa de concentrar-se, se sent fatigat i pateix d’insomni durant un període d’almenys sis mesos, és hora de qüestionar-se i d’enfrontar-se al problema”, di. La psiquiatre diu que alguns ho enfronten amb un glop, per exemple, perquè això els ajuda a relaxar-se momentàniament, però no ataquen l’arrel ni la manera com estan assumint la vida.

Altres acaben amb problemes físics més seriosos, com ara gastritis, dolors musculars, migranyes, hipertensió, o amb quadres més complexos de depressió i ansietat. “Quan decideixen anar a consulta, un inicia un procés perquè canviïn aquesta distorsió de la realitat i vegin que no té sentit patir i preocupar-se per tot allò que els passa.

És canviar com s’assumeixen les coses”.

En general, assegura que les dones van més a consulta per aquests temes i els homes acaben remesos per altres especialistes quan han revisat tots els símptomes físics i no han aconseguit un diagnòstic..

.Ressalta que als nens també els passa el mateix “i més des que els pares volen negociar tot amb els nens i ells assumeixen responsabilitats i preocupacions que no els correspon tenir a la seva edat”.

Com prevenir?

Rossini i Villegas aconsellen diverses coses per enfrontar aquest estrès que ens treu l’alè de viure: Cal prendre la vida amb tranquil·litat.

Res no és tan greu, tot es pot solucionar, excepte la mort. I cada cosa té un pas a pas. Les paraules tenen poder.

Penseu en el que diu. No vegeu conseqüències catastròfiques en cada problema que té. Vegeu-ho en perspectiva.

Vegeu també: Cinc hàbits poc saludables que fa al matí i no ho sabia El pitjor és quedar-se callat.

Parli amb el veí, amb els amics i la família. Comuniqueu els vostres sentiments.

Si no voleu parlar i evitar la confrontació, escriviu els seus sentiments.

Tingueu un estil de vida saludable, mengeu equilibradament i feu exercici regularment, perquè això genera endorfines.

Practiqueu una activitat manual que mantingui la ment ocupada. Practiqueu tècniques de meditació que l’ajudin a mantenir-se equilibrat. Aprendre a escoltar el seu cos. Si teniu múltiples símptomes, que sembla que no tingueren connexió, consulteu el metge. Disminuïu l’estigma d’anar al psiquiatre o al psicòleg, perquè podria estalviar-li molts passos i mals de cap.