El Zen té una perspectiva diferent i brutal pel que fa a l’amor. I per brutal em refereixo que parlem del tema sense endolcir paraules, sense idealitzar o crear fantasies egòlatres sobre això. Al mateix temps incorporem el pensament de la psicologia evolutiva per entendre l’ésser humà com allò que és: un simi més, un ésser viu més. A la cultura occidental la comprensió de l’amor es limita a la família, amics i parella. No és que estigui malament, ja que és en bona part allò que ens fa humans, però aquest concepte crea patiment perquè fa que la ment separi la vida en bàndols.
L’amor és un dels principals valors per al budisme. Fins i tot podríem dir que el budisme és una filosofia d’amor. Entenem que nodreix el cor i ens ajuda a créixer com a éssers vius. No només es limita a una persona oa un grup, sinó que és una pràctica espiritual quotidiana que es porta amb actes de compassió i generositat. No busca cap recompensa més que la integració de la vida a la vida mateixa, ja que comprenem que la seguretat i la felicitat d’altres éssers vius garanteix la nostra. L’amor és un concepte més enllà d’explicacions que fa que la bondat es manifesti a totes les criatures. Aquesta bondat l’observem com si fos un gran riu on ens submergim per convertir-nos en part d’ell. L’amor és llibertat espiritual que flueix des del practicant i beneficia tothom.
Tot i això, l’«amor» que inclou aferraments, luxúria, manipulació, por o mala comunicació, no és amor. És un autoengany humà que només crea patiment. És per això que moltes cançons populars del món asseguren que «l’amor fa mal». I és aquí on la brutalitat del Zen comença. L’amor humà mai no és desinteressat, llevat que es facin esforços per mantenir atenció als pensaments. Les persones practiquem un amor egoista que sempre cerca el plaer i la retribució, ja sigui ideològica o evolutiva.
Moltes fonts asseguren que l’amor més pur és el d’una mare, però això és només una idea bonica per fer-nos sentir bé amb la responsabilitat enorme que implica tenir cura d’un nen. Una mare no és una santa i no, no té amor desinteressat. Una mare és un ésser viu més que busca el benefici dels seus fills perquè el seu material genètic es transmeti a la següent generació, sa i estalvi. Hi ha afecte, hi ha tendresa; per descomptat. Potser feu una bona feina o no. Però la construcció de la història de la «mare pura» és un engany molt costós perquè és la llavor del patiment. L’ésser humà idealitza la persona que decideix estimar i això és un terrible pis relliscós on tots caiem.
Sentim l’amor com una inversió que si no ens dóna allò que busquem, patim ruptures que ens porten a la depressió oa la venjança. Però no. L’amor no fa mai mal; sinó que allibera i empeny cap endavant. És tan bàsic i elemental per als éssers vius que fins i tot la persona més agressiva i rondinaire és capaç de sentir-ho. Demanem amor de l’univers cap a nosaltres, sense que pensem que potser és tot al contrari. Entendre que aquesta emoció és part de la vida i que som nosaltres els que la transformem amb aferraments i autoenganys és important, perquè posa tota la responsabilitat a les nostres mans.
Viure l´amor és una de les millors experiències d´estar viu. Ens fa sentir bé, promou la salut de tots els involucrats i es formen nexes meravellosos que poden durar fins a la mort. I diuen algunes escoles budistes que fins i tot van més enllà, fins i tot el renéixer d’algú. El cultiu de l’amor no depèn del desig carnal o de tirar endavant la família. Estimar és donar tot el que podem perquè tots els éssers vius estiguin lluny del patiment i en llibertat.
Estimar és actuar amb Gratitud, Compassió i Generositat; sabent que treballar pels altres ens envoltarà de més amor. I és clar, hi ha més a dir… però tenim tot el mes per fer-ho!
