*El rellotge Ăšnix del 2024**
A la plaça del Pati de Valls (Alt Camp) el **rellotge Únix** observava la vida que s’hi desplegava.
Mig desgastat, havia completat el seu cicle de tres-cents seixanta-cinc dies i ara es trobava al segon, el minut i l’hora presents, carregat de vivències i reflexions.
Era un rellotge especial, gairebĂ© mĂtic, sense gènere, asexual, sĂmbol d’un temps modern que buscava transcendir les limitacions humanes.
Únix havia arribat a Valls amb una missió: presidir les campanades del 31 de desembre a la plaça del Blat, envoltat dels gegants, els castellers i l’esperit festiu d’un poble resilient.
Però Únix no només venia a marcar el temps. Venia a parlar.
El seu mecanisme, tot i estar rovellat pels aiguats que havien assolat el Camp de Tarragona, l’Ebre i el Baix Maestrat a causa de la devastadora DANA, encara funcionava amb precisió.
Els seus engranatges, de ferro forjat, resistien grĂ cies a la solidaritat que havia presenciat arreu.
Les donacions, l’ajuda mútua i l’empatia dels habitants havien estat el greix que mantenia Únix en funcionament.
Malgrat tot, el rellotge també era testimoni d’una altra realitat, menys amable.
El desgast del mecanisme no era nomĂ©s fĂsic; estava afectat per la indignaciĂł.
Únix havia escoltat com la gent es queixava de la manca d’ajudes per als afectats pels aiguats.
Les promeses polĂtiques s’havien dissolt en la ineficĂ cia i la mala gestiĂł, deixant els damnificats atrapats en el fang, literalment i metafòricament.
“Els governs envien discursos, però no solucions”, pensava Ăšnix amb els seus engranatges cansats.
I no nomĂ©s això: tambĂ© havia captat, amb la seva oĂŻda mecĂ nica, la violència verbal que impregnava els debats polĂtics, un exemple deplorable en un temps que hauria de ser d’unitat.
Ăšnix, tanmateix, no era un rellotge pessimista.
Encara tenia corda, encara bategava amb força.
Esperava que el 2024 fos un any diferent.
Volia ser un testimoni d’esperança per a les dones vĂctimes de violència de gènere, per als infants que vivien situacions de vulnerabilitat i per a totes aquelles persones que patien pel fet de ser diferents.
La seva missió no era només marcar el temps, sinó també inspirar una lluita activa contra la transfòbia, l’homofòbia i qualsevol forma de discriminació.
“Cap mĂ©s mal succĂ©s”, ressonaven els seus engranatges com un mantra.
Però hi havia més.
Únix no podia entendre la hipocresia d’un govern que predicava la pau mentre mercadejava amb armes.
Les imatges de bombes caient sobre hospitals, escoles i residències omplien el seu mecanisme d’una tristesa profunda.
“Com pot un mĂłn tan avançat permetre tantes contradiccions?”,es preguntava.
No obstant això, el rellotge seguia marcant les hores, conscient que la seva funció era donar esperança i no rendir-se.
I aixĂ, Ăšnix va arribar al 31 de desembre, al bell mig de la plaça del Blat.
Quan els dotze tocs ressonessin a mitjanit, volia fer més que anunciar un nou any:
volia impregnar la plaça d’un missatge.
Amb cada campanada, desitjaria pau, harmonia, alegria i fraternitat per a tothom.
Volia que aquell lloc emblemĂ tic de Valls esdevinguĂ©s un sĂmbol del que el mĂłn podia ser:
un lloc millor, on el temps no només passés, sinó que fos un camà cap a la joia i l’entesa.
I quan finalment arribà l’hora, les dotze campanades d’Únix van sonar clares, profundes i plenes de significat.
I en aquell instant, mentre el poble aplaudia i celebrava, semblava que,
per un moment, el mĂłn havia escoltat el missatge del rellotge.
